Sabies que sempre hi eren

No sé quan va ser el meu primer contacte amb la gent de Quitxalles. Devia ser cap al curs 2006-2007. Jo, aleshores, era cap d’estudis de l’institut Joan Miró – actualment institut Europa- de Bellvitge.

 

Recordo que el director, Julio Torres, ens va parlar d’un noi que l’havia anat a veure (en José Carlos) i que s’oferia a col·laborar amb nosaltres. El Julio era -i és- una mica menjacapellans i no acabava de veure clara la vinculació del Carlos amb grups d’ideari cristià. Dic això perquè, d’entrada, l’oferta de col·laboració absolutament desinteressada es va rebre amb una ombra de lleugera desconfiança.

 

Eren temps difícils. L’institut maldava per treure’s de sobre l’etiqueta de ser el centre de “los niños malos”. Al barri se’ns coneixia com “el Miró”; l’institut pròpiament dit era el Bellvitge -”el instituto”. Nosaltres no se sabia massa bé què érem. Recordo l’obsessió del Julio per anteposar la paraula “institut” també davant del nom del nostre centre.

 

Eren temps difícils, deia. Per tant, qualsevol ajuda era molt benvinguda. I els de Quitxalles ens van ajudar, i molt! Des del treball, amb grups reduïts, amb els alumnes més difícils, amb qui no sempre ens era fàcil connectar. En José Carlos els coneixia de sempre, sabia com arribar-hi i va ser un pont molt eficaç entre ells i nosaltres. A mi, personalment, em va ajudar a entendre’ls millor i a saber com apropar-m’hi. Les reunions d’inici de curs amb ell, on ens fèiem conscients de les problemàtiques dels nous alumnes que arribaven, eren absolutament imprescindibles per poder encarar el nou curs amb unes mínimes garanties. Molt sovint, les situacions familiars que vivien els alumnes influïen molt decisivament en la seva actitud i vinculació amb el centre. Conèixer aquesta realitat ens permetia acompanyar aquells nois i noies que més ho necessitaven. I en aquest coneixement,l’ajut del José Carlos va ser inestimable.

 

El record que tinc d’aquells anys és un dels millors que m’he endut de la meva experiència com a docent. Per a mi, el José Carlos i tot el seu equip (Raquel, Cristina i cia.) eren gairebé un element més del paisatge de l’institut. Amb l’ajut d’ells i la feina de tots plegats, crec que vam aconseguir revertir la imatge del Miró, “el colegio de los niños malos”, i ara l’institut Europa és un centre al qual van nois i noies de tota mena, que és com ha de ser.

 

Després de deixar la Junta directiva, vaig continuar la meva relació amb Quitxalles, perquè els problemes no s’acaben mai. I sempre vaig trobar-hi la col·laboració que necessitava. Per tant, és d’absoluta justícia que els manifesti el meu agraïment per ser-hi sempre, per fer-nos les coses més fàcils i per haver-nos ajudat a entendre i a estimar aquells nois i noies a qui sovint el sistema no sempre sap donar resposta a les necessitats que tenen.

 

Jo ja he sortit d’escena, però ells continuen al peu del canó. I per molts anys que puguin ser-hi. La seva feina  és absolutament necessària i infinitament valuosa.

 

Moltes gràcies!

 

Consol Vernet. Professora de l’Institut Joan Miró – Europa

¿Te ha gustado lo que contamos?
Comparte con tus amigos